Fernweh: Nostàlgia d’un país llunyà

Fernweh: Nostàlgia d’un país llunyà

Com que tinc el costum de pensar més del compte, la setmana de l’intercanvi ja l’havia viscut mil vegades dins del meu cap. Volia que tot sortís rodat, ja que era el primer que feia i per tant no tenia experiència.

L’estiu va passar ràpid i de seguida va ser dilluns 23 de setembre de 2019, el dia que tot va començar. Recordo el ritme de les meves pulsacions del moment en què érem a l’aeroport, darrere d’unes portes corredisses de vidre tintat, per les quals veuríem sortir els nostres companys per primera vegada. 

I si no la reconec? I si no em reconeix? Què se suposa que li he de dir? Li faig dos petons o serà massa alemanya? Eren alguns dels pensaments efímers que em passaven pel meu cap. De cop i volta i sense cap mena d’avís ja eren allà. Tothom buscava amb la mirada qui seria la persona amb qui conviuria durant els pròxims set dies. Jo vaig identificar la Paula al cap d’uns segons i ella, seguidament, també ho va fer. La seva vigoritzada i emocionada salutació va calmar qualsevol mena de patiment o preocupació.

De camí a casa vam començar a conèixer-nos, intentant fer-me entendre amb un anglès rovellat pels nervis. Vaig pensar que per ser alemanya era força oberta. Clixés…

L’olor d’una truita de patates li va donar la benvinguda a casa – hi ha millor benvinguda que aquesta? -. Aquell vespre va conèixer la meva família, casa meva i el meu entorn. Es podria dir que vam començar amb bon peu, ja que vam congeniar de seguida.

Dimarts 24 de setembre, 2019

La nit es va fer molt llarga, segurament pel fet que dormia al llit del meu germà i no al meu.

Ens vam llevar amb calma i un cop vam estar llestes vam anar fins a l’estació amb la Mireia i la Helin (la seva companya d’intercanvi), on ens havíem de trobar amb la resta del grup. 

El tren ens va portar fins a Barcelona i després d’unes quantes parades de metro vam arribar a la platja de la Barceloneta. Després d’un parell de capbussades vam fer via cap al parc de la Ciutadella, ben ambientat i concorregut per les festes de la Mercè. 

Durant l’estona de temps lliure, mentre fèiem petar la xerrada sota un arbre ben ombrívol amb la Mireia, la Clara i les nostres amigues alemanyes, vam menjar per dinar el pícnic que portàvem de casa. Tot seguit vam anar a estirar les cames pel parc i, aprofitant l’avinentesa, els vam ensenyar el Parlament i l’estany. Amb tot, de seguida la calor ens va retornar a l’ombra. 

Aviat va ser l’hora de tornar a Cardedeu i el canvi d’horaris de Renfe, amb motiu de la Mercè, ens va trastocar una mica: vam pujar a un tren que no tocava i gairebé ens quedem allà, ja que les portes ja s’havien tancat. 

Al cap d’una accidentada tornada, vam arribar a casa per fi, i va resultar que la Paula ens havia portat un munt de regals de Berlín per a tots. Després d’obrir-los i dutxar-nos, ens vam dirigir a casa l’Alba, on vam preparar una mica de menjar per a la festa de benvinguda, que es celebrava a l’institut. Vam passar el vespre allà, entre balls, música, jocs, menjar i rialles.

Dimecres 25 de setembre, 2019

Amb la sortida del sol ens preparàvem per passar el matí a l’institut, entre classes normals i estones per fer el projecte d’alemany. Durant el trajecte a peu fins a l’escola, vaig presentar la Paula a les meves amigues Laia i Alba i viceversa. Després d’un llarg matí de presentacions, entrevistes i altres feines, vam fer camí cap a casa.

Un cop vam haver agafat energia del dinar, vam anar al parc dels Pinetons on ens vam trobar amb la resta del grup de l’intercanvi. Aquell dia, com que estàvem més cansats, vam decidir passar la tarda per Cardedeu i així els vam ensenyar el nostre poble als estrangers.

Ens vam quedar a sopar a l’skate-park de davant l’institut, però vam haver de plegar aviat perquè l’endemà ens vam haver de llevar d’hora.

Dijous 26 de setembre, 2019

Ben d’hora al matí començava el que acabaria sent el meu dia preferit de tota la setmana. Vam trobar-nos amb la Mireia i la Helin al centre, per esmorzar alguna pasta abans d’anar a l’estació. 

Dos trens diferents ens van conduir fins a Sitges. Durant el trajecte, vam poder contemplar les vistes del mar i la costa, mentre feixos de llum il·luminaven el vagó a través dels vidres i es percebien aquestes engrunes de pols màgica que només es veuen quan toca el sol.

El matí va passar ràpid, tot fent un tomb pel poble sota un sol imponent. Un cop vam haver dinat vam estar un parell d’hores a la platja, on ens vam poder refrescar. A mitja tarda, quan ja érem a Cardedeu, vam anar a la piscina de casa els avis de l’Alba amb algunes alemanyes més. Tot i estar molt freda, l’aigua ens va acollir per unes hores d’entreteniment.

Al vespre vam anar a casa de l’Alba per acabar el dia amb un parell de partides al futbolín i al billar i un sopar amb molt bona companyia. Aquella nit, després d’un dia molt intens, vam dormir planes.

Divendres 27 de setembre, 2019

Divendres es notava que ja érem a finals de setmana perquè ens va costar bastant llevar-nos. El pare de la Mireia ens va conduir fins a l’estació de tren, però a diferència dels altres dies, només els alemanys van agafar el tren en direcció a Barcelona. Nosaltres vam anar a l’institut. 

Després d’una jornada de classes i una sortida a l’Ajuntament del poble, on es feia una concentració pel canvi climàtic, vaig arribar a casa. Vaig aprofitar l’estona que tenia per fer una migdiada i al cap d’un parell d’hores ja tornàvem a ser a l’estació per recollir els nostres companys.

Mentre tota la colla feia camí cap a la festa d’aniversari que se celebrava a casa l’Alba, la Paula i jo vam passar per casa ja que ella estava molt cansada. 

Més tard vam agafar un tren fins a Granollers, on vam presenciar un assaig de castellers. A ells els va sorprendre molt l’equilibri i la força que tenien per aguantar un castell de persones. 

Quan vam tornar a Cardedeu ens vam quedar a sopar a un parc fins ben tard, sota la llum de les estrelles. 

Dissabte 28 de setembre, 2019

Dissabte vam aprofitar per dormir més i ens vam llevar més tard. A mig matí vam quedar amb les amigues per anar al poble del costat a menjar xurros per esmorzar i vam passar l’estona estirades a l’herba d’un parc, xerrant i gaudint del bon temps.

A l’hora de dinar, quan ja tornàvem cap a Cardedeu, vam passar per un supermercat i vam comprar menjar per a tots. Vam anar al parc de la Serreta amb vistes a tot el poble i allà vam fer el nostre pícnic. Parlàvem i parlàvem i es va fer mitja tarda. 

Vam anar a casa de la Maria Clos, on alguns van optar per banyar-se a la piscina, altres per jugar a tennis i altres per posar-se còmodes i fer petar la xerrada. 

Després de la posta de sol, vam anar al mateix parc del dia abans i també vam sopar per allà i estar-hi fins tard. No obstant, aquella nit va ser una mica més accidentada que l’anterior i vam haver de marxar abans a dormir.

Diumenge 29 de setembre, 2019

L’últim dia, que també vam llevar-nos tard, vam passar el matí al centre comercial La Roca Village que, tot i no comprar res, és molt bonic de visitar. 

Vam tornar a casa per dinar amb la família i vam aprofitar per descansar i jugar a algun videojoc amb el meu germà.

A la tarda ens vam trobar amb tot el grup a la bolera. Vam fer un parell de partides en què gairebé ens fan fora, ja que se’ns va acudir la brillant idea de llençar més d’una bola per torn, i així estàvem més a prop de fer un strike. Finalment, vam jugar a altres màquines escurabutxaques i de seguida es va fer fosc. 

Tothom va marxar a sopar a casa, ja que els nostres hostes havien de fer-se la maleta i descansar abans de marxar. Amb tot, la Mireia i jo vam decidir que ens quedàvem a sopar per allà per passar l’última nit juntes. Va ser llavors quan ens vam adonar que el temps havia passat massa ràpid, i no volíem que marxessin. S’havien convertit en amigues que ens havien aportat un munt de sensacions i anècdotes noves. I això ja s’acabava. 

Els vam parlar de Catalunya, i elles de Berlín. Ens van entrar encara més ganes d’anar-hi, potser perquè no ens volíem acomiadar d’elles, potser perquè volíem veure com és Berlín, segurament pels dos motius. 

Dilluns 30 de setembre, 2019

Un cop llevades, i sense ganes de llevar àncores, vam anar a llençar una postal que havia comprat la Paula per a la seva família. A causa d’això gairebé fem tard a l’institut, on hi vam ser durant una hora i llavors els vam acompanyar a l’estació de tren, on ens vam acomiadar d’ells i elles amb molta tristesa. 

Quan marxava el tren, amb aquell buit que sentia dins meu em vaig adonar que així s’acabava aquesta bonica i efímera etapa de la meva vida que de ben segur que sempre recordaré amb molta estima.

Wordpress Social Share Plugin powered by Ultimatelysocial