Fet per: Irene Rofes i Laia Cruz
Un onze de setembre, les onades constants que trenquen a la costa em donaven la benvinguda al petit i acollidor poble de l’Escala. L’escuma marinada d’aquella brisa mediterrània m’acaronava el rostre curosament.
El primer que em va mostrar aquest esplèndid, però de vegades irracional món, van ser els meus pares. Ells serien qui més endavant m’aproparien al territori de la literatura.
Al començar a escriure, més aviat en una primerenca edat, vaig adonar-me que les meves obres captivaven i eren idònies per guanyar premis literaris, així que no vaig dubtar en presentar-me a diversos concursos.
Als vint-i-nou anys vaig descobrir que Víctor Català era el nom que m’esqueia i, tot i que d’entrada m’estranyà, vaig haver d’acostumar-m’hi. Aquesta denominació va acompanyar-me a la recollida de molts premis en Jocs Florals i en certàmens literaris.
Teclejar els rovellats botons de la meva vella Olivetti m’alliberava de totes les pors, m’evadia de la realitat que m’envoltava. Sentir l’agut so de saltar de línia era l’harmonia que m’acompanyava a ofegar els meus obscurs pensaments damunt dels meus escrits.
No marcava el paper amb l’escassa tinta per cap ànima aliena a la meva, no m’agradava malbaratar-la. L’escriptura era la meva teràpia, l’única forma de defugir dels meus dimonis interiors.
La meva passió m’encisava de tal forma que ocupava tot el meu temps i em centrava tant en ella que vaig oblidar enfocar-me en aspectes socials, com la massa esperava. No vaig contraure matrimoni ni vaig tenir descendència quan, en aquells temps, era un fet poc comú.
Quan vaig començar a notar el pes dels anys vaig prendre una decisió que alguns definirien com a radical, la de recloure’m a la meva cambra fins els meus últims dies.
El vint-i-set de gener de 1966, em vaig endur a la tomba el perpetu pensament que sempre havia corromput la meva ment: si hagués seguit escrivint sota el meu nom de naixement, Caterina Albert, no m’haguessin atorgat els premis que m’han concernit, pel simple fet de ser dona.
